A partir d'ara em podreu seguir a joanfoguet.cat però en un altre format. Deixo Blogger i passo a MésVilaweb. Segueix tot igual, és un canvi per comoditat. Si no us surt bé proveu aquí, a l'adreça directa de MésVilaweb (blocs.mesvilaweb.cat/joanfoguet).
Gràcies per seguir fidels els meus canvis d'humor...i de format del bloc!
Fou Giovanni Sartori qui va parlar de l'homo videns, que tots ja hem arribat a un status on ens creiem només el què veiem perquè és el nostre món i no reflexionem com abans es feia sobre el nostre entorn. Artur Mas va camí de convertir-se en homo media, l'home a qui et pots trobar on vulguis i com vulguis, sembla que sempre hi sigui. La comunicació política canvia tan ràpidament, potser un pèl més lent, com els mitjans i el món. I la cursa no és només de qui ho fa tot primer si no de qui ho fa, a més, millor. En aquest cas crec que CDC i Artur Mas guanyen la partida. Tot i que no siguin la formació amb més blocs a internet (però més vius que no pas dels del PSC) sí que es prenen amb molta cura aquest aspecte. Culpa d'això la té el seu cap d'informació, Roc Fernàndez [bloc] que té bones i clares idees al respecte. A més, a nivell de gabinet de premsa es molt més senzill bombardejar els mitjans. Caldrà veure si les televisions ho accepten.
En Mas, que contesta ell mateix els correus que li envien els ciutadans, té l'oportunitat amb aquest tipus d'iniciatives de treure's de sobre una injusta imatge pública que l'edifica com a arrogant i fred. No sóc de la seva familia, però sí puc dir que guanya en les distàncies curtes i que aquest videobloc el pot acostar més als ciutadans, sobretot als més joves. De nou CDC pren la iniciativa.
Ara caldrà veure com evolucionen els nous partits. No m'extranyaria que el PSC ja estigués pensant en alguna cosa. No em sorpendria gens que l'excel·lent equip de comunicació del PP a Catalunya ja maquini una iniciativa semblant.
Notícia a Vilaweb
Notícia a El País
Notícia a La Vanguardia
Notícia a El Punt
Bloc de Saül Gordillo
Sovint et trobo a faltar. Són estones en les què m'agradaria tenir-te al costat. Potser per comentar-te un detall o només per mirar-te, per saber que estàs aquí a prop. De vegades em quedo bocabadat, emdadalit, com si em fugís el seny i només faig que recordar els teus ulls, que fa temps que no trobo. Potser no és gaire temps, però em sembla massa llavors.
No és tan sols un fenòmen de presència física, que una mica sí, és que et vull tenir al costat. No tan sols per a contemplar-te com si fossis un monument, vull que hi siguis. Si pugués et portaria a la butxaca i et trauria quan calgués.
Somriure. Sí, és el meu objectiu. El teu de somriure. Primerament perquè és un fet bell, val la pena respirar per poder veure-ho. I després, i probablement el més important, és que si somrius és perquè jo t'ho provoco, perquè penses en mi. I això, com diu la publicitat de Master Card, no té preu.
De nit i de dia, prenent una copa o esmorzant amb un croissant. Passejant per la ciutat o pels meus somnis. Tot blanc i tot de color. És com et vull, perquè et vull.
No em refereixo a la companyia només, no només a la presència, a allò que s'en diu 'fer companyia', més aviat a la sensació d'estar embolcallat, abraçat, admirat i vigilat. Que estiguis per mi. No hi ha res de més fantàstic, potser només és millor que jo tingui tantes ganes d'estar amb tu.
És una sensació de curiositat, de por i d'incertesa. Això passa en la primera visita al metge, terapeuta, dentista, fisioterapeuta, oftalmòleg, o tot quant animal que vagi vestit de blanc. Ahir em va passar. Tot blanc, tot relaxant, com si el soroll del carrer Roger de Llúria no existís, i a fe de Déu que existeix. I a més hi ha aquella olor com de perfecció, com de que no te'n pots fiar gaire.
Encaixem la mà, somriem i mirem als ulls de l'interfecte, com buscant alguna cosa que ens tranquilitzi. Tot molt artificial. Breu mareig i la pregunta interna: 'I aquest paio què pensa fer-me?'. Sí, els metges fan una mica de por. Jo, concretament, sóc un exemple molt important d'hipocondríaci i, a més, d'aprensiu. Al meu costat Woody Allen és Terminator.
Busquem diplomes, estetoscopis d'or o trofeus de golf, llocs on s'asseguri que no ens deixaran paralítics. Somriem com a lluços i diem a tot que sí. 'Sí doctor, faltaria més'. Els genolls ja tremolen. Aiaiai. Ens explora -en aquesta part et pots despullar o no, però sempre estàs sobre una espècie de divà- mentre mira a l'infinit i no manifesta cap sentiment, cap idea, no regala cap pista.
Després ens tornem a sentar a la taula davant del doctor. I ens renya. Els metges renyen, forma part del seu business plan, és una manera estranya de caure simpàtic, sí. Així ens prenen com a client, ataquen la nostra culpabilitat. Un cop dit el que ens havia de dir, el facultatiu fa la pilota i anuncia que ell pot resoldre tots els mals. Et suggereix una nova visita. 'I tant' , assegures. I ja tens hora per d'aqui dues setmanes, 'per veure com evolucionem', o millor encara: 'per descartar d'altres coses'.
Un cop passada l'angoixa tots a córrer per fugir d'aquesta masmorra, com si ens haguessim salvat d'un mal terrible, però quan arribem al carrer ens adonem que tenim hora per d'aqui quinze dies i comença de nou l'angoixa. I és que la segona visita segurament anirà pitjor, oi?
El Joan Foguet és una bèstia salvatge, una bèstia com nosaltres. És possible que alguns dels seus articles puguin trobar-los dolços i amables; fins i tot una mica socialdemòcrates de vegades. Però per dins corre la fera, la bèstia, i treu el cap quan menys t’ho esperes i clava mossegada. Escriu bé, amb competència, però escriurà molt millor encara quan s’hi vagi dedicant una miqueta, quan domini com una inèrcia o un instint la manera de treure en forma de literatura el que té dins. Començar a escriure en una pàgina com aquesta, o començar a escriure en públic sense un tema concret com economia o política, sense pertànyer a la secció concreta d’un diari o d’una revista; començar a escriure amb totes les portes i totes les finestres obertes vol dir, en certa manera, començar a escriure de tu o a través teu i visitar o revisitar els teus abismes i els teus misteris i decidir com decideixes enfrontar-t’hi. Els escriptors mediocres sempre busquen temes complicadíssims per a les seves novel·les, i el tema és l’eix, allò que tot ho justifica. Endins estan buits, o tenen por d'explicar-ho: sigui com sigui, les seves obres són completament prescindibles, menyspreables. Els bons escriptors simplement escriuen, i el tema o és simple o no té gaire importància, i el que compta no és el plantejament sinó la solució que aporten. “Vols un bon tema per a una novel·la?”, li demanà Oscar Wilde a un seu alumne d’Oxford. “Noi estima noia. La resta posa-ho del teu talent”. Bé, el Joan té el tema, és el tema. Ara és només qüestió de deixar que surti, no hi ha pressa, tard o d’hora tots ens cansem de buscar als diaris a les ràdios o a les teles coses que hagin passat per poder escriure sobre l'actualitat. Tot té el seu moment, i al principi suposo que mentre apamem el terreny som discrets, i prudents. El Joan Foguet és un dels meus amics més íntims, íntims en l’estricte sentit d’intimitat. No ens veiem tant com voldríem, no ens trobem tant com ens agradaria, però és un dels meus amics més íntims perquè ens han ferit les mateixes pors i les mateixes tragèdies, i les mateixes coses que ens han passat fan que ens assemblem. De vegades estem parlant d'assumptes inconcebibles i monstruosos que escandalitzarien qualsevol, qualsevol posaria uns ulls com unes taronges. Amb el Joan podem tenir aquesta conversa normalment, sabent què volem dir i sense que gaires explicacions siguin necessàries. Amb el Joan, ens vam conèixer el 2005, vaig recuperar la vella sensació, ja tan oblidada, de poder-me tornar a sentir normal. Benvingut a casa, Joan.
M'omple molt aquesta cançó, de les meves favorites dels meus preferits Coldplay. Bonica, tendre i dura peça sobre tot plegat, tu i jo, el món i tot el què pot anar malament. Vés no tingui el dia 'tontorrón' jo avui.
Lletra de la cançó.
- Coldplay Lyrics
Sovint arribes a casa i no tens ganes de parlar de res. És com si t'arrenquessin el cervell. T'arrossegues amb el pilot automàtic. Et fa fàstic la mandra. Tots tornem cansats de treballar, tots pensem que la nostra vida és una merda. En un moment o en un altre ens agrada trobar-nos pel fang. Massa fang embafa però. Tens ganes d'abraçar-la, de trucar al teu amic, de sopar i de riure, de mirar al sostre ni que sigui deu segons. De fer aquella copa que no toca un dilluns. Tens ganes de seguir sent tu. Ets un glaçó perdut, d'aquells que no acaba d'entrar al llarg got de cristall dolent.
Ets una bromera a la ciutat de color glauc. Ets un nom per a un teleoperador i per a ta mare, però mai voldrà dir el mateix. Ets un DNI que no estimes i també la preocupació dels teus amics. Puges i baixes, i sospites que no tens perquè moure't tant. T'encanta xiular aquella cançó a mitges, però quan surts al carrer et talles, no fos cas que et sentin.
T'han dit de tot. Sovint, que no saps mesurar-te. Prens massa temps per massa poca cosa. Observes el trànsit des del balcó, mires als ulls de la gent que et creues i confirmes que aquest món és agredolç. Et fan gràcia els nens i els gossos, que et roben somriures i et regalen pauses de pau.
Lamentes moments perduts que no han arribat, però per si de cas ja t'hi cagues. No recordes què somies i esperes el teu somni, o, més ben dit, que tots els somnis prenguin cos en una branca i la puguis seguir, tot i que sigui només amb la mirada. Ulls que sempre surten mig tancats a les fotografies, diuen que són el mirall de l'ànima. No te la deixis prendre, poc què ens queda.
Tens por d'allò què Hyde pugui fer de tu. Tens por de què tot canviï, però sobretot de que mai ho pugui fer. Recordes cançons i olors d'altre temps, però no saps mai si llunyà o proper, vés que no sigui futur.
No ets tan especial com et penses, ni únic ni genuí. Ets un animal, un salvatge, un egòlatra, un preaddicte a l'ansiolític i un covard. Això els dies bons. Però després de sentir-te desfet i de tirar-te tu mateix la cavalleria pel damunt hi ha alguna cosa que et pulsa i que t'assegura l'endemà, i l'altre i el de més enllà. No ets tan bo, ets així. Trenca el mirall i mata els amics, però ets així i això. Tingues paciència, avui estàs desfet i prou, t'estimem.
Direu que les bicicletes són hippies i que el Bicing és una idea progressista i poc edificant. Doncs bé, sóc usuari del Bicing. I considero que és una molt bona idea. Els que em coneixeu pensareu que és per motius familiars i comercials, però crec fermament que el Bicing accentua l'autonomia i el valor individual.
És un servei públic com podria ser un taxi. S'assembla molt més a un taxi que al metro, per exemple. Sí, sues, però ets tu mateix. Com a concepció és una illa de respecte per la decisió personal i per la capacitat de moure's individualment, sense esperar a res ni a ningú.
Entenc que digueu que és una cosa progre perquè ho ha impulsat l'Ajuntament de Barcelona, el paradigma de l'estupidesa superficial. Però és una idea liberal al màxim, de dreta diran els més espabilats. Una empresa com ClearChannel obté la concesió -punt encara un poc fosc- d'un servei públic. No és TMB qui regula tot plegat. És més, és un 902 el telèfon al què has de trucar per qualsevol de les múltiples incidències que provoca el Bicing i el seu manteniment, a hores d'ara deficient. No és gaire 'progre' això, oi? Imagineu si ho haguessin posat altres partits...fatxes, neoliberals, imperialistes! Cada vegada molesta més aquesta tonteria partidista, sigui del color que sigui, una prova són les ressolucions parlamentàries de CiU, ERC i ICV arran de la petició de dimissió del coi de ministra de Foment.
Tornem al Bicing, que em separo del camí correcte, encara que sigui només per deixar clar que no hi ha res més liberal que el codi de tràfic i res més d'ordre que circular. Fora bromes, el Bicing pot ser un bon servei mentre no es faci amb una voluntat estètica o expansionista en contra dels vehicles motoritzats.
Torno del Camp Nou maleïnt els déus pel lamentable espectacle futbolístic que he contemplat. Però vaja, això és qüestió de l'Almirall Capdevila. Però tot venint he pensat en com és de complicat ser el millor. Valgui l'exemple del Barça, del Real Madrid, del Milan, del Man Utd,... Ser el favorit avorreix, però sobretot exigeix.
I és en l'exigència que hi ha qui s'hi troba millor o pitjor. Com diu l'oncle Ben a Peter Parker (Spiderman) "els grans poder comporten grans responsabilitats". I és així, si tens talent, explota'l. I sigués constant i obsessiu, treballa-ho.
Potser jo no sóc el millor, però vull ser-ho, vull millorar. No té sentit obrir els ulls si no és per veure un horitzó millor, més ampli. El teu objectiu és ser el primer, fer-ho perfecte. Si no és així, perquè viure, perquè somriure, perquè estimar-te.
És més, el preu de ser el millor és que ningú t'entèn i que molts et critiquen. L'enveja o la ràbia provoca un buit al teu voltant. Però no et preocupis, ets el millor!
P. D. : Sento un allau de crítiques per la ràdio esportiva arran de que l'entrenador del Sevilla, Juande Ramos, ha fitxat pel Tottenham (el meu equip favorit de Londres). Li diuen de tot. Els anglesos li donen entre 5 i 7 milions d'euros, molt més que els andalusos. I de què es queixen? O és què estem en contra del progrés real?
La Silvia creu que aquest vídeo és molt millor. Pobre Bosco, ja és un esclau dels mitjans.
Els catalans som collonuts. I a progres i multiglobals no hi ha qui ens guanyi. La Generalitat a través de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que depèn de la direcció general de Cooperació adscrita al Departament de la Vicepresidència, concedirà, a través de l'ACCD, una subvenció de 835.000 euros al Fons de Població de les Nacions Unides per finançar "diverses iniciatives en els àmbits de la salut sexual i reproductiva i la formació, entre d'altres". Això ho va aprovar el Govern dimarts passat, però no se n'ha fet gaire propaganda, no tanta com del límit de 80 quilòmetres per hora l'àrea metropolitana.
Bé, d'aquest munt de diners cal saber desglossar les partides ja que cal parar atenció en un objectiu tan ambiciós com la salut sexual i reproductiva a l'Àfrica. Doncs bé, menys mal que els catalans estem a l'avantguarda del progressisme mundial. I ho dic perquè destinem aquest any 350.000 euros en la prevenció i tractament de la fístula al Congo i al Camerun. Que cap africà pateixi de fístula! No em vull imaginar de quina part del cos, però bé no cal molta imaginació.
Ara hi hauria qui faria demagogia dient que el tripartit prefereix parlar de culs africans que dels nostres serveis públics, també africans. Bé, aquest algú ja he estat jo, sóc un demagog. Seriosament, cal saber en què ens gastem el diner públic i prioritzar la despesa. Perquè si no després resulta que els metges no cobren a final de mes. Quin país som?
P.D.: A més dimarts el Govern va aprovar una partida de 419.360 euros per "prevenir i alleugerir els diversos símptomes psicològics de la població refugiada palestina a causa de la violència als territoris palestins". No hi entraré, perquè és un afer intern d'Israel, però no és un pèl estrany?
«Eren tres quarts d'onze de la nit del diumenge dia 7, quan una menor d'origen equatorià tornava a casa en els Ferrocarrils de la Generalitat. Sense cap raó aparent, un altre viatger, d'estètica skin, la va agredir brutalment. La càmera de seguretat del vagó va registrar l'atac, fet que va permetre a la Guàrdia Civil detenir l'agressor».
Sento deixar aquesta propina referint-me de nou a una declaració. Però és que estic molt sobtat. A les onze en punt de la nit comença el butlletí informatiu de Catalunya Informació, quinze anys i tota la pesca. Doncs bé, després dels titulars generals entra un noi d'esports, crec recordar que Josep de nom, que assegurava que l'empat del Barça a can Glasgow Rangers "sap a poc". Ala! I ja està. Festa major!
No fa pas tant que per treballar a Catalunya Ràdio hi havia unes proves de locució brutals. Jo no podria treballar mai a la ràdio, i mira que l'estimo. Però sóc realista no ho podria fer mai tan bé com els grans professionals que hi ha allà al carrer Bethoveen. Albert Duran, Joan Trias, Vicky Vilaplana, Jofre Llompart, i d'altres que em descuido han forjat unes veus i una llengua que per sí mateixes donen motiu a l'existència de Catalunya Ràdio. I ara ja no valoro com de bons periodistes són, que ho són. I no són només les veus, perquè el que diuen els de la ràdio s'escriu abans, hi ha una feina. I tot plegat per acabar dient que "sap a poc". I després diuen que a la Corpo no ha canviat res de res.
